Parlem de roses roges , d’amors trencats, de cors dividits i encesos en flama. Parlem d’una pujada de sucre en meitat d’un parc, d’uns ulls cegats pel vol d’un pardal, d’una cara descomposta per una mirada amb ocultes intencions. Son moments de la vida: pau, tranquil•litat, nervis, ira... La gent camina amb preses, les soles de les sabates es gasten més avui en dia. Cap on camina aquesta gent?, es com si volgueren recórrer el calendari de la seva vida en una setmana. Mai entendré el fluir dels fums que surten d’aquesta ciutat, un fluir espès, carregat… com el d’una ejaculació acumulada durant dies. M’agraden les explosions això esta clar, encara que d’entrada asusta el seu soroll però, el meu cos vibra d’emoció: “són festes”, o això intente imaginar. Somriures amagats als cantons, enamorats exhibint les seues emocions, mentre sóc còmplice observant des d’un balcó i passe a formar part d’un triangle amorós invisible. Deixe volar la imaginació i acabe al llom d’un cavall negre rescatant a una princesa, no perdó, tallant-li el coll al que va amb ella. Les coses clares. La ment és lliure i no delictiva si certes idees es queden a dintre. Al món li agrada observar i que l’observen, així es va auto editar, per a que el contemplarem, és un morbós, un voyeur, un adicte del sexe alié. Anit no hi havia llum a la plaça i tu et queixaves de vici, anaves bufada i no recordaves on havies aparcat la bici. Són nits. M’agraden les nits, les llumenetes, el remor de la gent al carrer i acabar en la calma d’una platja deserta sota els estels. Parlem del fred, de quan expulses un tros de l’ànima per la boca a cada cop que respires, de pulsacions accelerades i mans tremoloses, d’un tint de cabells tant atrevit que fa mal a la vista. “Són joves, ells no entenen la vida”, mentre jo pense “són majors, li han pegat tantes voltes al sentit de la seva existència que ja no saben que fer”. Guerres generacionals, que li anem a fer. Comparacions, contradiccions, i persones que es critiquen les unes a les altres en confidencialitat, anant de cara, tots tan amics. I així és. Cants patriòtics a la porta de casa, realment el que estime esta aquí dins, i al veïnat els amics. Pertanc a 90cm2 de la Terra, i és l’únic tros del món que podríem dir que és meu, la resta es una selva plena de verí, lianes i altres monstres ambiciosos que la meua ment no pot arribar ni a imaginar. Però, no tot es hostil, a vegades et trobes amb una mà que encaixa be amb la teva quan s’agafen, amb un cos nu que fa que la teva ment s’anul•le uns quants instants. Passió, sexe, violència consentida, escatologia light, guerres inventades per dos persones contra la resta de la humanitat, i al final, rutina... però açò últim no li ho digues a ningú.
